sábado, 24 de marzo de 2007

Ha mort Palomares

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Símbols i rituals
RAMÓN CARDONA
.
Antonio Palomares hem telefonava de tant en tant, molt especialment en cada ocasió que defensava a les Corts alguna proposta per dignificar la memòria dels presos durant la dictadura i dels lluitadors antifranquistes. Sense cap obligació ni necessitat hem felicitava pel treball. Només ens coneixíem de quatre o cinc anys arrere i, en les set o huit vegades que ens vam trobar demostrava estar perfectament al corrent del meu treball parlamentari. Era tot un detall personal, però també un indicador de la profunditat i l´abast del seu coneixement de la realitat política que analitzava amb una gran lucidesa i claredat.
.
A Antonio, comunista des de sempre, ahir li vam dir l´últim adéu al tanatori de València. Ens vam aplegar un munt de gent d´un ample espectre polític. Al meu costat, casualment, un representant de la democràcia cristiana -Ruiz Monrabal- estava allí perquè «Antonio s´ho mereix tot». Paraules del fill, de Marga Sanz, de Santiago Carrillo.
.
Gestos, contactes, presències, paraules? mostres d´estima, signes de proximitat, senyals de respecte. Damunt el fèretre, com ell voldria, la bandera republicana, la bandera roja del PCE... Símbols d´allò pel que va lluitar tota la vida.
.
Però no tot mantenia el mateix to. Igual com fins i tot a la transició hi havia cementiris amb el rètol de municipal católico, l´acte es va celebrar -veges quin remei- en una capilla municipal catòlica. No ho deia a l´entrada, però escandalosament ho era. Calladament, però sense alternativa, els símbols religiosos s´imposaven, amb una falta de respecte evident per les creences de qui anàvem a honorar. El fet és una agressió a la llibertat religiosa, és anticonstitucional perquè una institució pública no pot ser confessional i ha de garantir igual tracte a totes les creences, és discriminador i intolerable. I no hi ha excuses -anar a un altre lloc, era l´única sala gran?- com tampoc serien acceptables si una cosa semblant li ocorrerà a una persona cristiana sota uns altres símbols.
.
L´Ajuntament de València n´és el responsable. Probablement no ho canviarà, perquè la dreta, amb la seua visió patrimonialista de les institucions, no reconeixerà la seua obligació. Com sempre, ens cal conquerir els drets un a un. Potser haurien de contestar algunes preguntes: descompten, a qui no comparteix una determinada fe, els impostos corresponents a la construcció i manteniment de les instal·lacions municipals confessionals? Consideren que compleixen la constitució? Tenen, totes les altres confessions, una sala igual? Els que són i els que no són catòlics, tenen el mateix dret a un espai coherent amb les seues idees per al seu ritual de comiat?
.
De totes maneres, aquells que se n´ixen dels camins trillats, tenen alguna cosa a fer en aquest aspecte. Els rituals, l´ordre de gestos i accions, el significat dels signes i els símbols, són molt importants en la vida. I a l´hora final també cal tindre molta cura perquè respecten allò que cadascú ha segut i ha pensat. Qualsevol creença, ideologia o concepció de la vida necessita de ritus adequats i coherents. La inexistència d´un ritual propi per a les fites importants d´una vida -només cal un poc de previsió- limita la capacitat de compartir l´expressió de les idees, al mateix temps que afavoreix la invasió de rituals dominants que poden arribar a trair la concepció vital dels participants. A l´esquerra que vol ser alternativa i transformadora, alguna cosa li falta per que, tots junts, puguem compartir els gestos i els signes. Així que, per exemple, la propera vegada podem repartir la lletra de la Internacional i, qui vullga, la podrà cantar al mateix ritme i qui no la sàpiga, podrà aprendre-la.
.
No és un problema formal, té que vore amb el sentit i el significat. Els símbols i els rituals compartits ens són útils, també, en el treball per fer realitat la societat que Antonio volia aconseguir.