viernes, 1 de junio de 2007

SENSE COMPROMÍS ESTARÍEM FÒRA

SENSE COMPROMÍS ESTARÍEM FÒRA
.
El resultat electoral del passat diumenge 27 de maig ha suposat un triomf de la dreta i una desfeta de l’esquerra, tant del PSPV com d’Esquerra Unida, sense cap pal·liatiu, que mereix i exigeix una anàlisi acurada del que ha passat, de quines han estat les causes i de quines mesures hem de posar en marxa per a posar-li remei. Sense dubte la gent de l’esquerra no hem sabut ni il·lusionar ni transmetre propostes adequades que millorarenn les condicions de vida de la majoria de la població i que resolgueren els problemes que la gent del nostre país té en la seua vida quotidiana.
És clar que la coalició Compromís pel País Valencià ha permès mantenir la representació d’EUPV a Les Corts valencianes amb la obtenció de 5 actes de diputats i diputades: 2 per València, 1 per Castelló i 2 per Alacant, exactament igual que a les anteriors eleccions autonòmiques.
És, però, significatiu la pèrdua de vots respecte a la situació on estàvem fa 4 anys els partits integrants del Compromís: mentre que a les eleccions de 2003, EU-Entesa y Bloc rebien el recolzament electoral de poc més de 268.000 electors, el 27 de maig Compromís sols ha estat votat per 190.000 persones, amb una pèrdua de més de 78.000 votants que representen més del 27% del nostre electorat de 2003. Cap de les tres circumscripcions es lliura d’aquesta desfeta.
· A Alacant, la pèrdua respecte a l’any 2003 és de 23 000 vots, un 31% de l’electorat d’aquell any.
· A Castelló, s’han perdut 7 000 vots, un 24%
· Mentre que a València la pèrdua és de vora 43 000 vots, que representen al 26% del recolzament rebut fa 4 anys.
A l’àmbit municipal on hem anat en coalició amb el BNV hem augmentat o mantingut els resultats amb una exepció:
· En 144 municipis (86,23% de les candidatures presentades) mantenim la mateixa situació que a 2003. En 60 d’eixos municipis (30,455%) continuem sense representació municipal.
· En 39 municipis (23,35%) baixem la nostra representació institucional. En 26 d’eixos municipis (13,20%) hem perdut la nostra representació a l’ajuntament.
· En 24 municipis (14,37%) s’ha augmentat el nombre de regidors. En 12 d’eixos pobles s’aconsegueix una representació que no teníem a l’anterior legislatura.
Als gran municipis, la desfeta es quasi total. Desapareixem de València (mai no havia passat des de l’arribada de la democràcia en 1979), Alacant, Ontinyent, Xàtiva, Vila-real o Villena. I continuem sense aparèixer en Castelló, Torrent, Gandia o Requena. Hem perdut representació i capacitat d’obtindre-la nosaltres clarament al no fer Compromís en la majoria dels ajuntaments.
Posem l’exemple de València ciutat. Els prop de 30.000 vots a Compromís es queden en 19.000 a vots a EUPV per a l’ajuntament. Amb un recolzament semblant en la ciutat de València que a la llista autonòmica ara tindríem dos regidors al Cap i Casal. S’ha perdut molt per no estendre el Compromís als ajuntaments però també ha perdut molt la societat valenciana: amb Compromís no hi hauria govern del PP en, per exemple, Alacant, Ontinyent o Torrent.
A la ciutat de València el vot útil cap al PSPV-PSOE ha tingut també un pes determinant. Però a més, això és el resultat d’una imatge que hem donat a tot el País que nosaltres sols érem un complement de l’hipotètic «gran vencedor», el PSPV_PSOE i Joan Ignasi Pla. Hem estat incapaços de transmetre un programa alternatiu i diferenciat del PSPV-PSOE. Ningú no ha cregut que el nostre programa caldria, arribat el cas, negociar-lo, sino més bé que una vegada aconseguit l’hipotètic triomf del PSPV-PSOE nosaltres ens hi apuntaríem. Ha mancat independència en el missatge.
Hem comés molts errors. No haver fet l’assemblea d’EU abans de l’estiu de 2006, com vàrem reclamar insistentment, deixant d’eixa manera clar i tancant la discussió interna en aquell moment sobre l’organització i, des d’eixe moment, poder dirigir tots els esforços i recursos de la organització cap la precampanya i la campanya electoral; no haver, conseqüentment, tancat acords electorals perquè eren motius de discrepància interna entre els diferents sectors que pactaren la configuració de la nova majoria resultant de la IXª Assemblea fins a cap d’any del 2006; no haver resolt el conflicte generat en els col·lectius locals d’EU la manca d’assumpció real de l’acord autonòmic assolit (amb escàs recolzament intern explícit) i la dualitat entre aquest acord de País l’autonomia local per arribar a acords i coalicions, sense haver establi’t un acord programàtic i electoral municipal, tot això ha suposat un llast important en la visualització i credibilitat davant l’electorat de la nostra capacitat real i de l’esquerra d’aquest país per llevar al PP del govern de la Generalitat i de les Diputacions, així com greus problemes de coneixement de la pròpia marca, de molts dels seus líders i de les propostes de la coalició. Malgrat això Compromís salva els mobles, davant l’allau de vots al PP, com ho demostra el manteniment del Grup Parlamentari i el manteniment en aquells pocs municipis on hi ha acord com és per exemple Elx o Paterna.
L’exclusió o marginació de les llistes electorals de persones conegudes i reconegudes, externa i internament, pel seu treball polític i social. És el cas, per exemple, dels diputats de les Corts Valencianes, del diputat provincial de València o dels regidors de la ciutat de València que, amb el seu treball reconegut tant en les institucions com en els moviments socials són part fonamental de l’actiu d’aquest organització que ha estat, generalment, infrautilitzat quan no marginats o exclosos directament de la realització d’actes de campanya. Aquest actiu, que continua sent-ho, ha fet campanya en aquella llocs on els han cridat i han pogut anar, amb escàs o nul suport de la direcció de campanya i de la direcció d’EU. Cal renovar-se si, però també cal conservar algunes persones per donar continuïtat al treball realitzat. Un mínim de sentit comú que no s’ha aplicat.
S’ha palesat en un gran quantitat de gestos, actituds, comportaments i materials electorals la poca il·lusió que generava la coalició Compromís a l’interior del nucli de direcció d’EUPV, contraposant-lo amb les sigles pròpies. Les reunions de la comissió electoral han brillat per la seva absència i la descoordinació, desídia, apatia i ineficàcia d’aquesta han estat la tònica dominant d’aquesta campanya. S’ha transmès Compromís a la ciutadania com una UTE política necessària per salvar la precària situació en la que estàvem fa 6 mesos en lloc d’apostar clarament per ser la clau fonamental i imprescindible per canviar el color del govern autonòmic. És impossible transmetre alguna cosa amb força si no es creu en ella. Abans al contrari, sempre es transmet, encara que siga de forma subliminal, el que pensem i el que sentim.
S’ha programat, dirigit i pres les decisions importants de la campanya electoral per persones de només una part d’Esquerra Unida, la que recolza l’actual direcció. S’ha menyspreat l’experiència i el saber fer de molta altra gent que podrien haver aportat idees, suggeriments i opinions. S'ha fet una campanya per a la feligressia, per als convençuts, i no per als indiferents i els fotuts. Hem actuat com si fóssem alternativa de govern i no l'alternativa dels emprenyats, gent assenyada que té les carpetes plenes de grans propostes però que ni en les manifestacions d'obligat compliment és capaç d'elaborar nous eslògans, objectius immediats, i donar feina a l'energia desbocada del jovent que es posa una senyera a l'esquena, s'amorra a la botella i es fa un fart de botar un dia i dormir plàcidament la resta de l'any. Si tan grans són els problemes de la nostra gent i del nostre país, no entenc com eixim amb tanta alegria al carrer i no amb cara de gos.
S’han transmès plantejaments que, com a màxim, han tingut una dubtosa eficàcia i escassa rendibilitat política. I, una campanya que hauria d’haver sigut il·lusionant ha estat basada, en el cas de València en plantejaments negatius, sense ressaltar adequadament propostes en positiu. I és meridianament clar que l’electorat jove no ha anat a votar, com sí que ho va fer a les eleccions generals de 2004, perquè no hem sabut o pogut arribar a ell, amb propostes del seu interès i maneres adients per fer-ho.

Cal reconèixer, per tant, que en Esquerra Unida s’han comés molts errors que expliquen, almenys parcialment, els mals resultats. Probablement, hi ha molt més que no hem explicitat ací. Però el que no podem fer ara és cometre’n un altre d’especial gravetat, que ja està generant, a més a més, efectes negatius sobre nosaltres: fer culpable dels nostres mals a l’electorat. Si l’electorat d’esquerres no ha participat com volíem, no és que estiga adormit ni s’ha enganyat; segurament la causa estarà en la nostra incapacitat per motivar-lo i il·lusionar-lo adequadament. Si l’electorat no ha tingut en compte la corrupció a l’hora de votar no és degut a què el nostre País s’assembla cada dia més a Sicília; és que el tema de la corrupció no ha estat determinant en l’opció del vot com ha passat ja moltes vegades desgraciadament en la democràcia espanyola.
No. La culpa no és de l’electorat. La culpa és nostra. En democràcia qüestionar la decisió sobirana dels electors, entre la qual està la de no participar, no és precisament un bon camí. Abans al contrari, és començar a caminar pel camí d’actituds que duen a pràctiques poc o gens democràtiques. Tirar-li la culpa als electors i tancar els ulls davant la realitat de la responsabilitat pel conjunt de pràctiques equivocades, errònies i, a vegades, poc democràtiques i pel camí del sectarisme és una cortina de fum per intentar amagar i impedir la imprescindible autocrítica que cal fer en la nostra organització.
I eixa autocrítica cal començar-la per qui tenen la màxima responsabilitat interna. No tots hem pogut participar en el disseny de la campanya, en el desenvolupament de la mateixa, en la presa de decisions o en la capacitat d’expressar idees, suggeriments o crítiques; no tots estem, malgrat els reiterats intents de solucionar aquestes situacions d’exclusió i marginació internes, al mateix nivell de responsabilitat. Qui te tota la capacitat de decisió –els mateixos que s’hagueren atribuït l’èxit dels resultats en cas d’haver-los obtinguts- són els responsables interns dels resultats reals i del suport real obtingut el passat 27 de maig. I, en una organització política democràtica, l’assumpció de responsabilitats és fonamental per trobar camins de solució dels problemes. I, evidentment, aquells que han gestionat aquest organització i aquesta campanya, aquells que han conduït des de fa molt de temps a EU a la desorganització, a la desunió, a la mediocritat política, i a perdre el recolzament i la credibilitat com a força representativa davant la societat valenciana no estan capacitats ni legitimats per seguir al capdavant de la mateixa.
Estem, com sempre, disposats a treballar i aportar tot el que calga per capgirar aquesta situació crítica. Des dels plantejaments i comportaments sectaris i excloents actuals, de les decisions cupulars, de les capilles particulars, del seguidisme i el amiguisme, no formem ni formarem part, ni som còmplices ni estarem callats. De cara a l’interior d’EU cal dir que ha fracassat l’idea, desenvolupada per l’actual direcció, de governar front a la meitat de la organització i, al mateix temps, de personalitzar mediàticament la imatge d’EU. El que correspon ara es tornar-li la paraula a la militància, ja que iniciem una etapa transcendental per la pròpia existència d’EU. Treballarem des del respecte a les decisions assembleàries, la pluralitat i diversitat interna, el treball amb els col·lectius i les comarques, la recuperació de l’organicitat, la prioritat dels criteris polítics sobre qüestions personals i el respecte a la militància, qüestions que, a hores d’ara, restan relegades a segon o tercer pla en detriment d’altres de caire personal o personalista i defensarem la recuperació d’EU com a moviment polític i social. Es necessari recuperar la qualitat de la democràcia interna, hui sota mínims, així com el perfil programàtic alternatiu i el mètode participatiu, front a les decisions d’un cercle restringit, quan no personals, on la política, els criteris objectius i l’ètica no formen part de la praxis habitual.