Em queda la paraula

CARLES ARNAL
Portaveu d´Els Verds-Esquerra Ecologista del País Valencià.

(Levante EMV, 20/06/07)

«Si he perdut la vida, el temps... tot allò que vaig llançar, com un anell, a l´aigua... em queda la paraula.» En l´inici. Blas de Otero.

Ara que ja no sóc diputat, ara que han passat les eleccions i l´es-querra ha estat derrotada, ara que els que haurien de donar explicacions i reconèixer errors no ho fan i s´aferren penosament a la seua cadira, ara que cal començar a preparar la següent batalla..., ara que, com deia Estellés, només sóc un entre tants com esperen i treballen, diré el que sap tanta gent i, tanmateix, pocs diuen a viva veu.

.

Em queda la paraula i l´empraré per dir allò que podria dir Joan Ribó, qui ha vist com se´l margina i se´l veta en òrgans de govern de la seua pròpia organització, Esquerra Unida, després d´haver portat una trajectòria política formidable, neta, integradora, respectuosa i coherent... i que ara alguns volen llançar al fem. El que podria dir també Josep Bort, qui, malgrat la prudència al si de la seua organització, malgrat el treball ferm a la Diputació de València, malgrat la seua feina al servei de les organitzacions socials, no sols no veu reconeguda la seua tasca, sinó que ell i la gent que l´envolta han caigut en desgràcia dintre d´Esquerra Unida.

.

És també el que podria dir M.ª Victòria González, una excel.lent regidora a l´Ajuntament de València, relegada en les llistes electorals, malgrat la seua intensa activitat reconeguda pels mitjans de comunicació i la ciutadania, que no ha estat escoltada, una vegada més, per aquells que diuen estar en permanent sintonia amb el poble. Podrien dir-ho també Ramón Cardona, Joan Antoni Oltra, Alfred Botella o Dolors Pérez, membres del grup parlamentari de l´Entesa, un grup que ha estat extremadament actiu i compromés amb els col.lectius ciutadans... i oblidat totalment en la confecció de les llistes autonòmiques.

.

Podrien dir-ho aquelles persones i entitats cíviques que reclamaven el Compromís durant mesos i mesos i finalment han vist com el Compromís s´ha tancat tard, s´ha defensat mal i s´ha plasmat de manera molt incompleta... i tot això ha passat factura electoral, a les Corts Valencianes i a molts ajuntaments.

.

Ho han dit els companys d´Esquerra i País, de manera valenta, en afirmar públicament allò que molta gent sabem: que l´actual direcció d´Esquerra Unida funciona com una piconadora, que acalla les minories, que margina els crítics, que silencia la dissidència, que practica allò que abans es deia estalinisme i ara s´haurà de dir de la manera que millor convinga, però jo li diria autoritarisme.

.

Ho diré també jo, que vaig ser exclós dels suposats llocs d´eixida en les llistes electorals, malgrat el respecte i la fidelitat absoluta a l´Entesa i als pactes signats amb EUPV durant els quatre anys de legislatura i malgrat haver treballat fermament per la gestació d´un Compromís que, al final, ha sigut de mínims.

.

La paradoxa ha estat aquesta: han acabat encapçalant el Compromís aquelles persones que no el volien, que no se´l creien i que han castigat i marginat als principals impulsors. No és d´estranyar que els resultats no hagen estat òptims. S´ha fet tard, s´ha fet mal i s´ha fet de manera molt incompleta. Però el pitjor de tot és que els responsables no volen reconèixer cap dels errors i l´única medicina que se´ls acudeix és castigar, encara més, els crítics. Aquest és el camí que porta al desastre. Algú ha de dir-ho.

.

Jo vull dir-ho ara ben alt i ben clar: sense el Compromís, el desastre de l´esquerra seria total. Al Parlament només hi hauria PP i PSPV, potser per molts anys. D´haver hi hagut un Compromís més fort, també a les grans ciutats, ara a Alacant i Castelló governaria l´esquer­ra i a moltes més poblacions valencianes també.

.

Ja li hem vist les orelles al llop del bipartidisme, però hi ha gent que s´entesta en tapar-se els ulls. Alguns no volen reconèixer errors ni aprendre lliçons. D´aquesta manera la propera derrota està ja servida.

.

Diguem-ho clar: davant l´avanç de la dreta, davant el risc del bipartidisme, davant el perill de la marginació política de les forces transformadores, valencianistes i ecologistes, cal una veritable reorganització de l´esquerra. Cal canviar i superar moltes coses; sobretot cal combatre als sectaris, als il·luminats i als immobilistes.

.

No sóc jo qui puga donar lliçons a ningú i menys a un altre partit, però ara parle com un ciutadà més que reclama unitat, que reclama confluència de les forces transformadores, que no vol resignar-se a una altra derrota, que no vol resignar-se que el PP vaja triomfant de copa en copa i de circuit en circuit... Diguem-ho clar, cal un canvi, també dintre de l´esquerra. O aprenem dels errors i actuem en conseqüència, o ens esperen noves i més dures derrotes. Les matemàtiques són clares: sumar és guanyar, i per a sumar, cal superar partidismes, sectarismes i dogmatismes diversos.

.

Cal sumar-se, ara mateix, al corrent del canvi. Com deia Salvat Papasseit: «Fem l´escamot dels que mai no reculen... fem l´escamot dels qui trenquen les reixes... fem l´escamot dels soldats d´avantguarda: el primer bes que se´ns doni als primers.»