miércoles, 13 de junio de 2007

ESQUERRA UNIDA DESPRÉS DE LES ELECCIONS.

Ramon Cardona Pla

Davant els resultats d’EUPV, a les passades eleccions municipals i autonòmiques, s’han alçat veus demanant un procés de reflexió per efectuar els canvis necessaris en la nostra organització.

No ha estat el cas de la coordinadora que ha reafirmat la idea que continuarem lluitant i treballarem per les nostres idees i ha declarat que els resultats es deuen a la dretització de la societat. La direcció, ja ho ha dit, rebutja assumir cap responsabilitat perque aquest és un projecte col·lectiu i, per tant, les responsabilitats també són de tots i totes.

Sabem, per tant, que no es farà cap reflexió que supose algun canvi. Ja sabem que la direcció es mantindrà i continuarà prenent decissions guiades pels mateixos criteris que fins ara. Si alguna cosa no ha eixit be, diuen, no es per les decissions adoptades i les accions mampreses, sinò que s’afirma que la culpa està totalment diluida entre tota la militància.

Com s’ha decretat que som un projecte col·lectiu, allò que de veres som no importa. En la nostra organització, segons la qualificació que fa la majoria, sembla que allò que més hi hauria és corresponsabilitat, implicació conjunta, confiança mutua, objectius compartits, àmbits de participació de les diferents sensibilitats, coordinació de les forces per aconseguir canviar la societat, aprofitament de totes les energies per al suport mutu, respecte a les discrepàncies, integració, relacions d’igualtat ... condicions i característiques, totes elles, que definirien un “projecte col·lectiu”. Com és prou evident que això no existeix cal atribuir a algú les carències: Són els discrepants els que es neguen a ser corresponsables, els que eviten implicar-se, no confien en la direcció, no volen participar, etc. etc. Partim d’una visió al·lucinada per acabar en una anàlissi paranoica.

El projecte col·lectiu al que es refereix la majoria, el que pretén portar avant, es basa en la idea que la militància ha de treballar en la linia que la direcció defineix guiada per les seues virtuts evidents, i ha de posar a disposició del be comú tota la seua energia, ha de ser leal, corresponsable, s’ha de sentir implicada en els objectius, ha de confiar en els caps, ha d’estar formada, ha de compartir el projecte, i tot això d’una manera màgica, infusa, prèvia a qualsevol acord, dialeg o formació i independentment de les actuacions dels càrregs orgànics.

Inevitablement, de tot el conjunt d’esforços i misèries, de la dinàmica global d’EUPV, sorgeix un resultat. A partir de les reaccions produides s’observa que la part d’aquests resultats que puga suposar un benefici, se l’apropiarà el sector dirigent. Els costos, perjudicis, errades i carències es repartiran. Els components més allunyats de la direcció hauran de soportar un pes més feixuc. Si cal, com ja s’apunta es farà recaure una bona part del cost sobre els assalariats de l’organització.

Pel demès, la direcció, representant de la majoria, sempre que puga donarà a entendre quant vol a la militancia. L’estima com ho faria un pare, una mare. Si alguna vegada castiga a algú ho fa pel be de la familia, pel be del castigat, mai en interés propi. En general deixa caure la seua magnanimitat sobre el conjunt, i dona a entendre que promociona a les persones més vàlides, més treballadores, més capaces i més eficaces pel creixement del projecte.

Una altra vegada la realitat no és aquesta. L’única condició per ser ben vist i gaudir del beneficis que això comporta és fer una reverència. I ajustar-se a la funció que cadascú te assignada, sintonitzant el pensament propi amb els interesos de l’èlit, essent capaços d’argumentar una cosa o la contraria, segons haja decidit el superior enteniment que tenen les persones superiors. Que per alguna cosa serà que han arribat fins ahí.

Aquells que no tinguen aquestes habilitats no haurien de preocupar-se, poden continuar treballant. Com està manat, i no malbaratant el seu temps propi i el de l’organització en les perilloses costums de pensar i buscar alternatives millors. En el cas que algú tinga aquest defecte, encara serà soportable si te la virtud de callar.

Si algú parla “com no deu”, si algú planteja alternatives, si dissentix o defensa una possició diferenta, l’aparato posa rapidament en marxa els mecanismes de control: la desvalorització del que gosa expresar la seua discomformitat, l’atribució de motivacions i intencions inventades seran un primer pas, després arriba la difamació. Les acusacions de traició poden ser un altre esglaó. No existeix cap fré per les accions destinades a mantenir l’estatu quo, perque s’han convençut que lluiten contra el mal.

Dir d’EUPV que és un projecte col·lectiu, sense més explicacions, és una afirmació buida, és un simple truc de màgia, un intent d’escamotejar la realitat que te un objectiu ben clar: la supervivència de l’èlit, encara que siga a costa de tota l’organització.

Aquesta direcció no va a introduir cap canvi real. Està legitimada per fer-ho i, fins i tot, expressen la voluntat de portar-lo a cap. Però no te la capacitat -no pot- perque no reconeix la realitat, perque el seu objectiu només és l’enfortiment d’una posició particular i la justificació de la seua linia d’actuació, perque el fet de cedir poder està més enllà de les seues forces. I tampoc sap com induir canvis, perque les habilitats necessaries brillen per la seua absència: traça per escoltar, apertura a nous plantejaments, respecte a les discrepàncies adjetives, habilitats de coordinació i de resolució de conflictes, la necessària flexibilitat...

En aquest moment en EUPV l’activitat de decissió és un monopili d’un grup aillat de persones, i, per això, el seu quefer és estrany a tots els altres membres del grup, la negació de la realitat i la percepció dels fenomens i relacions com alguna cosa diferent a allò que en realitat són s’han erigit en la norma d’analissi. La militància, convertida en pura eina, pateix un total extranyament repecte als resultats.

A més a més des de fa ja temps, les linies d’actuació sembla que venen manades des de fora de la nostra terra. Ara toca aguantar, per procurar canviar la direcció d’IU federal, no en el sentit d’un enfortiment del projecte que requereix una renovació, sino en el sentit d’un retorn de vells caps que fa temps que han perdut tota credibilitat.

A EUPV no hi ha cap possibilitat que es produisca un canvi basant-se en la mateixa estructura i les mateixes persones al davant, i la seua continuitat implica l’enfonsament de tot el projecte d’Esquerra Unida. Aquesta direcció no ha de prendre cap decissió que no siga la de disoldre’s i començar a participar, com a persones individuals, d’una manera sincera i amb la resta de companys i companyes de l’organització, en la construcció d’un projecte col·lectiu real. Qualsevol altra decissió, que per innocent que parega sería presa sense capacitat de discerniment de la situació real, serà inevitablement un pas més cap a l’abisme.

Davant aquesta situació cal plantejar que haurien de fer les persones que volen que dins EUPV es produesquen canvis substàncials. Com actuar davant una direcció que, per una banda és incapaç i inconscient i, per l’altra, es negarà a dimitir? Hi ha una primera acció: acceptar només aquelles decissions preses per unanimitat, no participar de cap votació, encara que s’estiga en disposició de guanyar-la, i exigir continuadament la única acció que pot fer redreçar aquesta organització: la dissolució de l’actual direcció. Possiblement inclou un aspecte de desobediència civil, de no complicitat: les decissions que s’adopten i que puguen requerir l’actuació de les bases, accions concretes de la militància, no seran ateses ni escoltades.

Cal no callar-se res en l’àmbit de participació en que cadascú intervinga dins l’organització. Expressar el que es pensa, descriure la realitat que estem passant, denunciar els privilegis, explicar els processos de manipulació, exposar la realitat que no gosen contemplar.

I cal generar xarxa de treball i confiança entre els col·lectius locals, que viuen totalment abandonats de la direcció, que assumeixen les dificultats en les que estem vivint, que reconeixen el valor de compartir idees, esforços, estratègies, i que treballen per canviar el seu entorn. I això independentment de “les sensibilitats” de que cadascú siga. L’únic requisit es tindre confiança en els companys i companyes que comparteixen la ideològia bàsica i la tasca per canviar la societat. És el procés de bastir una alternativa sense trencar amb els nostres referents compartits i col·lectius.

Cal pensar i saber que hi ha molta gent vàlida, inclús entre aquelles persones que ara es deixen portar de manera acrítica i sectària. Pero la gent que diu que no passa res està absolutament equivocada. El canvi social necessita cada vegada el suport de més gent i més heterodoxa, no de menys i més pura. Cal saber que no es pot demanar la confiança de cap moviment social si no s’aconsegueix, primer, la cooperació entre totes les persones que compartim militància.

I si no hi ha cap canvi?
La resposta la sabem tots.
Esta en el vent.

2 comentarios:

isabel dijo...

y soplaremos hasta que nos quedemos sin aire...

Antonio Arnau dijo...

"En aquest moment en EUPV l’activitat de decissió és un monopili d’un grup aillat de persones, i, per això, el seu quefer és estrany a tots els altres membres del grup, la negació de la realitat i la percepció dels fenomens i relacions com alguna cosa diferent a allò que en realitat són s’han erigit en la norma d’analissi. La militància, convertida en pura eina, pateix un total extranyament repecte als resultats."

No puede creer que la ilegible sarta de palabras sin contenido real, sin más inspiración que el ¿resentimiento?, pueda haber sido escrita por Ramón Cardona, sinceramente, no puedo entenderlo.
Pero lo que si entiendo es, por ejemplo, el parrafo que cito; Ramón, yo, y cualquiera que este en EUPV desde el 99 conoce bién que esa era la forma en que se llevaba esta organización, de esos barros vienen estos polvos...