LA SEGREGACIÓ D’ALUMNES CONFLICTIUS: EL FRACÀS D’UN MODEL D’ESCOLA.

Aquest article de Ramon, apareix al número 1 de la revista "EINES. Informació i canvi social", dins l'informe que aquesta publicació dedica a "L'educació al País Valencià". La revista EINES representa un molt interessant projecte dins el panorama informatiu de la nostra terra. Per accedir a ella: www.revistaeines.com

.

LA SEGREGACIÓ D’ALUMNES CONFLICTIUS: EL FRACÀS D’UN MODEL D’ESCOLA.

Ramon Cardona Pla. Psicopedagog.

La Conselleria d’Educació ha anunciat la creació d’aules especials per reagrupar a l’alumnat més conflictiu. Volen donar la sensació que fan alguna cosa, davant unes valoracions externes que mostren que al País Valencia augmenten escandalosament les ja insuportables taxes de fracàs escolar.

El PP en lloc d’encetar un debat educatiu real o en lloc d’aprendre dels sistemes que realment funcionen, planteja una mesura superficial que no analitza la situació existent als centres, ni les seues causes, ni es basa en estudis i experiències contrastades i que només respon a una concepció molt conservadora de l’educació com un mitjà de selecció i classificació de la gent;

La segregació d’alumnes conflictius és una actuació equivocada que només incideix sobre uns pocs casos de falta de disciplina i te efectes molt negatius sobre la millora del sistema educatiu. Avui sabem, pels avanços en les ciències relacionades amb l’educació, que l’escola de qualitat és la que inclou a tots i totes sense excepció. Sabem que la segregació d’un tipus d’alumne és una mesura molt negativa per al conjunt de l’alumnat i de la societat i no només per als pocs que resulten apartats a un gueto, allunyats dels seus companys.

Posant en marxa aquesta mesura cada centre educatiu renuncia a una bona quantitat de temps dels seus professionals: els que caldrà destinar a valorar i decidir quin és l’alumnat que va a ser reagrupat, els que caldrà dedicar a l’atenció d’aquests grups d’alumnes. Tot aquests esforços que es dedicaran a un grup molt xicotet, podrien destinar-ne, en benefici de tot el centre, a avaluar les necessitats docents, a adaptar l’ensenyament, a planificar actuacions que siguen útils per al conjunt del centre o a oferir suport dins les aules a tot l’alumnat. És molt curiós observar com s’estan escatimant recursos que ajudarien a avançar en inclusió i integració (educadors, professionals de compensatòria, mitjancers culturals) i s’en destinaran de nous per afavorir la via més segregadora

Amb aquest tipus de propostes es potencia la creença que tot alumne que mostre alguna característica diferent ha de ser tractat per especialistes que són els únics que saben com fer-ho. Així, l’especialista deixa de ser un suport a l’educació per convertir-se en una excusa per la inacció: el professorat de l’aula ordinària no te cap obligació de buscar noves vies d’intervenció, no te cap necessitat d’aprendre estratègies i metodologies que poden ser útils i eficaces per resoldre una gran diversitat de problemes dins l’aula. Optar per l’estratègia segregadora de que s’enduguen a l’alumne conflictiu, (o al discapacitat, o a l’estranger, ...) en lloc de treballar per que el centre busque vies d’acció útils per al conjunt de la classe, fa que el problema no tinga mai final. Quan un alumne es separat, sempre hi ha un altre que es transforma en el més problemàtic, o en el que menys sap, o apareix un conflicte nou. Aquesta dinàmica produeix un professorat que no afronta les dificultats que van apareixent, sinó que demana que li les traguen del damunt. No hi ha res més allunyat de l’educació que aquest pensament.

I per a que serveix agrupar-ne uns pocs quan el conflicte es generalitzat dins l’aula o el centre? I si el problema es generat per l’entorn social? I si ve induït per mesures antieducatives prèvies? I que estem ensenyant als xiquets i xiquetes: que es bo intentar resoldre els conflictes segregant les persones, com a norma, dels entorns que haurien de ser de tots i totes?

La millora del sistema educatiu passa per buscar un perfil diferent de professorat, per canvis radicals en metodologia, continguts i organització que garanteixquen una escola eficaç, on realment s’aprenga, per la recuperació d’una intenció explícita de formar ciutadans autònoms, crítics, solidaris, respectuosos amb els altres, per la potenciació de la reflexió, la crítica al coneixement i la participació democràtica de la comunitat escolar en les decisions importants a l’àmbit escolar.

Les persones que defensen una educació comunitàriament responsable, les que busquen una escola que supose un èxit per a tots i totes, haurien de ser capaces de plantejar amb força una alternativa real a un model que no ensenya i que, a més a més classifica, segrega i culpabilitza als més dèbils, un model conservador absolutament fracassat però que, com es comprova amb el plantejament d’agrupar els alumnes conflictius, continua fugint cap avant sense modificar el rumb.